dissabte, 14 de novembre del 2015

I si allò que figura com veritat fos mentida?

Entrada anterior: La veritable amenaça a la democràcia prové de les forces de l'Estat





La caverna platònica

El meu amic Daniel Gil m'escriu al correu electrònic:


"Junts lluitàrem contra el franquisme catalans, valencians, andalusos... tots els pobles de la pell de brau. I junts, en peu d’igualtat, podem seguir lluitant per societats millors, per resoldre els problemes “locals” (a la vegada locals i globals) als quals hem de fer front els éssers humans i que amenacen la nostra supervivència: des de la degradació ambiental a inacceptables desigualtats, fruit d’un sistema socioeconòmic basat en un creixement depredador i competitiu al servei d’interessos particulars".

Efectivament, junts lluitàrem contra el franquisme. I vols dir, Daniel, que ara, junts amb el franquisme (PP, Ciudadanos, etc.), lluitarem contra Catalunya? Jo no pense que la Catalunya independent, per ser o voler ser tal, ha d'estar separada de la lluita. Separada, sí, però unida, com qualsevol país no espanyol pot estar unit amb nosaltres en la lluita per societats millors, per resoldre problemes locals i globals que amenacen la nostra supervivència. La millor unitat no crec que siga la unitat de submissió, sinó la unitat lliure i volguda en Estats independents entre sí, la unitat entre iguals. 

La Transició va conservar en la Constitució el franquisme essencial de la "victòria" i la dictadura; Constitució on perduren, es conserven i actuen.



Vicens Navarro diu: "'Ciudadanos' es la derecha dura". I continua (traduïsc jo): "...Com resultat de l'enorme domini que les forces conservadores exerciren sobre els aparells de l'Estat espanyol, i també sobre els majors mitjans d'informació, durant el període de la Transició, la cultura política y econòmica del país és també profundament conservadora. En realitat, allò que en la terminologia anglosaxona s'anomena "l'establishment financer i econòmic” (és a dir, l'estructura de poder basada en els poders fàctics dels sectors financers i industrials) és aquí dels més conservadors i reaccionaris que existeixen avui en la Unió Europea. I continua exercint una enorme influència política sobre l'Estat espanyol i sobre la majoria dels grans mitjans d'informació i persuasió (com bé ha senyalat The New York Times en un article recent del 06.11.15, que analitza la premsa en Espanya)...". 

És veritablement incomprensible que una constitució democràtica prohibisca explorar la voluntat popular mitjançant referèndums. És també incomprensible que la part geogràfica amb major nombre de ciutadans (Espanya) puga decidir sobre la part més petita i amb menys ciutadans (Catalunya) i eixa decisió siga democràtica. No sé per què a "los demócratas de toda la vida" no els crida l'atenció aquest fenomen. Per altra banda, crec que un Estat demòcrata ha de procurar mitjans objectius per tal de saber la voluntat dels pobles, i, un cop sabuda, acceptar-la i posar-la en pràctica.

Hem de lluitar units, car vivim en un món, que per ser globalment neoliberal, no és democràtic, encara que es presente com a tal. Per això hem de saber amb qui ens hem d'aliar i contra qui hem de lluitar. Així és que em pregunte: "Será verdad tanta mentira", com fa la mare de Luis Alegre, segons conta aquest periodista en la seua columna de El País (12/11/15). O seran mentides tot el que ens fan creure que són veritats? (dic jo). És a dir, cal estar alerta.




Estic d'acord que hem de lluitar, com diu Daniel Gil, "per societats millors, per resoldre els problemes “locals” (a la vegada locals i globals) als quals hem de fer front els éssers humans i que amenacen la nostra supervivència: des de la degradació ambiental a inacceptables desigualtats, fruit d’un sistema socioeconòmic basat en un creixement depredador i competitiu al servei d’interessos particulars".

És democràtica la UE? És democràtica Alemanya? Hi ha avui en dia alguna democràcia? Recordem el cas de Grècia. Recordem com la UE (la Troika, la Comissió Europea, el BCE, etc.) i Alemanya menysprearen la voluntat del poble grec manifestada en un referèndum. Pensem que, com sol passar, l'amenaça de pobresa, o simplement de fallida comercial a alguna empresa, llançada pel capitalisme global, pot determinar el comportament i/o la ideologia d'empreses, societats, mitjans de comunicació, Estats, individus. Cada dia estem veient que premsa de confiança, premsa crítica i objectiva progressivament deixa de ser-ho; que televisions fins adès mereixedores de la nostra adhesió, a poc a poc ens estan desconcertant pel que diuen, fan i deixen fer. Les dictadures explícites sembla que quasi han desaparegut, però no és insensat pensar que n'existeixen, més del que sembla, d'amagades, enterrades sota la necessitat de progrés econòmic o de certes lleis constitucionals. Avui la dictadura no necessita dictadors militars; és exercida pel gran capital, un gran capital que es proclama lliure, defensor de les llibertats d'una manera nova, neoliberal. I és presenta com l'única via d'acció, intel·ligent i raonable. O acates i obeeixes, o no surts en la foto, car "no hay alternativas" a les seues propostes. Si no acates, la crisi econòmica et rosegarà les entranyes com te les rosegaria un virus malèfic inoculat en el cervell. Cada dia recorde el poema de Rubén Dario, tot canviant "juventut" per "llibertat": 

Llibertat, divino tesoro,
¡ya te vas para no volver! 
Cuando quiero llorar, no lloro...
y a veces lloro sin querer...

Serà aquest tipus d'extermini neoliberal el que practica Espanya sobre la llibertat catalana (i la pròpia)? Serà veritat tanta mentida? O potser serà mentida tanta veritat aparent?


1 comentari:

Daniel Gil i Pérez ha dit...

Salut, amic Miquel,

El teu amic daniel (és a dir, jo mateix) no ha defensat en cap moment que “ara, junts amb el franquisme (PP, Ciudadanos, etc.), lluitarem contra Catalunya”.

El primer paràgraf de la meua lletra deia literalment: “La contribució d’aquesta setmana (“La veritable amenaça a la democràcia prové de les forces de l'Estat”) donaria per una llarga conversa. Comparteisc bastants de les idees que exposes, com la crítica al nacionalisme espanyolista o la reivindicació del referèndum, i d’altres no, com l’aposta per la independència de Catalunya de la resta d’Espanya. Junts lluitàrem contra el franquisme, catalans, valencians, andalusos... tots els pobles de la pell de brau. I junts, en peu d’igualtat, podem seguir lluitant per societats millors, per resoldre els problemes “glocals” (a la vegada locals i globals) als quals hem de fer front els éssers humans i que amenacen la nostra supervivència: des de la degradació ambiental a inacceptables desigualtats, fruit d’un sistema socioeconòmic basat en un creixement depredador i competitiu al servei d’interessos particulars”.

Com veus, res de lluitar contra Catalunya, ben al contrari. Estic a favor del referèndum, com estic a favor de un estat federal en peu d’igualtat i no de la “desconnexió”. El referèndum ajudaria molt a fer palesa la voluntat de la majoria del poble català de formar part d’un estat plurinacional, respectuós de la diversitat cultural, de nacions en peu d’igualtat. Això és el que volem molts valencianes i gallecs, i bascs, i andalusos... i difícilment ho aconseguirem sense el poble català. És clar que això s’ha de veure a través de referèndums precedits de temps per el debat i la reflexió, no s’ha d’imposar. Una unitat imposada no té cap valor. Però forçar les opcions a sols “estat unitari i uniformador” o “independència”, negant la possibilitat d’un autèntic federalisme enriquidor, és enganyar-se i enganyar.

El futur de la societat humana pot estar, pense, en una organització federal en tots els seus nivells, des del local al planetari, guiada per la universalització dels Drets Humans (les tres generacions de drets: els democràtics, els econòmics i culturals, i els de solidaritat: a un ambient saludable, al desenvolupament sostenible i a la pau). Una organització que defense la diversitat i l’aprofitament d’aquesta diversitat en la resolució dels problemes “glocals” (que el teu corrector, supose, transforma en “locals”).

Una forta abraçada.