diumenge, 21 de juny del 2015

Resistència íntima

Entrada anterior: Panorama desprès de la batalla electoral






La troika contra Grècia i el món sencer

Coneixem la cançó del Duo Dinàmico i la cançó de Wyoming: "Resistiré". Hem oït o llegit històries de gestes sobre la resistència en països ocupats o en poblacions assetjades. De la resistència parla, tot donant-li un sentit peculiar, Josep Maria Esquirol en el seu llibre: "La resistència íntima" (editat per "Acantilado"). Jo vull parlar avui de la resistència íntima, inspirat per aquest llibre, però tot seguint, ara sí i ara no, les meues dèries.

La resistència, segons el llibre, és una manera d'existir: existir en tant que resistir. Resistència íntima a les forces i a les amenaces disgregadores. Cal resistir a les propagandes larvades convertides en sentit comú. Cal resisitir a les llibertats opressores. Cal resistir als egoïsmes, als Jos tancats, als Jos sangonera. 

Intimitat no vol dir exclusiu d'una persona, sinó del cercle de relacions familiars, d'amistat, de persones que entenen la vida d'una manera semblant.

Per exemple, podem dir resistència íntima a una possible resistència, individual o col·lectiva, respecte a eixa saviesa convencional d'aquest país que accepta la absència de veus crítiques en els mitjans d'informació espanyols. No hi ha, pràcticament, esperit crític, ni en els mitjans de comunicació, ni en el poble, fruit de l'enorme domini que l'1% capitalista exerceix sobre tals mitjans (així públics com privats), segons informa Vicens Navarro en l'article publicat al diari "Público":

"Un exemple d'açò el tenim amb els reportatges del que passa a Grècia i les negociacions que el seu govern està duent a terme amb la Troika, així com amb l'Eurogrup. En la gran majoria dels esmentats reportatges sobre les negociacions, hom ens vol fer creure que el seu 'impasse' (que podria acabar amb l'expulsió de Grècia de l'Eurozona) es degut a la incompetència, a la imperícia i a les rigideses del representant grec, el comportament del qual està esgotant la paciència de l'establishment europeu i del FMI, les propostes dels quals es presenten como racionals i lògiques, necessàries per ajudar a Grècia. Les veus crítiques amb aquesta interpretació dels fets són sistemàticamente vetades i/o marginades, reproduint-se així la saviesa convencional, que és, ni més ni menys, la promoció d'una gran mentida. Mentida que, de moment, s'està desenvolupant segons un pla predeterminat amb un objectiu que està cada vegada més clar" (1).

En aquest cas, la resistència íntima seria resistir i denunciar tals mentides i manipulacions, que no busquen la veritat, sinó els seus interessos econòmics.


La Cancellera contra els salaris

"No existeix plena consciència (continua V. Navarro) en la majoria de la ciutadania en Espanya de la quasi nul·la diversitat ideològica que hi ha en els mitjans d'informació espanyols. La pràctica absència de veus crítiques amb la saviesa convencional del país fa que la població no pare esment d'aquest enorme dèficit democràtic existent en Espanya (Catalunya inclosa), que és un dels majors problemes de la democràcia espanyola, fruit de l'enorme domini que l'1% capitalista exerceix sobre tals mitjans (així públics com privats)".

Estaria pensant
en el futur de Grècia o en la ignorància
dels pobles europeus?
Així, doncs, la resistència íntima és resistència a l'engany que ens ve de fora i a l'engany que ens ve de dins, l'auto engany generat per l'egoïsme que ens aïlla. La resistència íntima, si la practiquem, ens obri als altres, que sofreixen l'egoïsme poderós del poder econòmic, amb els quals aleshores compartim generositat. Amb aquests i aquestes compartim la resistència contra la despersonalització que ens ve de les ideologies arterosament imposades. La resistència íntima és, possiblement, també resistència contra nosaltres mateixa.

No és del tot correcta l'expressió: "La meua llibertat acaba on comença la dels altres". Més aviat caldria dir: "jo soc amb el altres i els altres possibiliten la meua llibertat".

L'Europa que amenaça Grècia és una Europa que diu Jo, Jo, sempre Jo per damunt de tot. Nosaltres, al contrari, amb Grècia i tots els que pateixen el Jo tancat en sí mateix, el Jo devorador, el Jo absolut, el Jo sangonera del capitalisme neoliberal, hem de pensar en un altre jo: el jo obert, el jo "heus-me aquí", el jo a disposició i servei dels altres. La nostra llibertat no acaba on comença la llibertat dels altres, sinó que la nostra llibertat sols és possible amb a la llibertat dels altres. 

Quan la Troika ataca a Grècia està pensant
en el nostre futur
----------          ----------          ----------          ----------          ----------          ----------

(1)  La traducció de les cites de V. Navarro és meua.

----------          ----------          ----------          ----------          ----------          ----------     

No puc resistir-me a posar aquí, encara que no tinga una relació directa amb el tema del post, la següent il·lustració, que he trobat en les meues excursions per internet. Ho comprendran els i les que veuen "La sexta noche" dels dissabtes: