 |
| No hay alternativas |
El sistema judicial, pensat i muntat en Espanya amb l'objectiu, entre d'altres, de controlar i sotmetre la independència popular dels ciutadans, es queixà l'altre dia en Catalunya d'un atac a la seua independència per part dels independentistes catalans quan es manifestaven a favor dels convocats a declarar per haver organitzat un referèndum. Havien estat convocats per aquesta "Justícia independent"; independent de Catalunya i sotmesa al govern d'Espanya. Estaven convocats precisament (mira per on!) el dia de l'aniversari en què Franco assassinà a Companys (vulgues que no, qui més i qui manco pensava en el fi que espera als capdavanters independentistes i que aquesta possiblement era la intenció de Govern i judicatura). Aquesta circumstància i altres esdeveniments dels darrers anys ens feia dubtar de la independència del poder judicial respecte al poder del govern d'Espanya. En canvi, sí que sabem que els independentistes catalans volen independitzar-se d'aquest govern, de les lleis espanyoles i del poder judicial espanyol. Per això reclamen la independència.
Ara bé, des d'un punt de vista més general, se m'acudeix pensar que estem vivint sota una dictadura, una dictadura que ve (i va més enllà) de l'Estat espanyol. Una dictadura "sui generis", una dictadura que ens impedix realitzar el que volem, com correspondria a una democràcia com il faut, una democràcia que fos el govern del poble. D'antuvi cal dir que en la democràcia que vivim, la inventada per la Grècia clàssica, el govern del poble s'ha convertit en el govern dels representants del poble. I no de tots, sinó de la majoria absoluta (i prompte, si no ho remeiem, de la majoria relativa, a no ser que li parem els peus al PP). És a dir, el govern del poble s'ha convertit en govern d'intermediaris, els representants; circumstàncies aquestes que ja retallen prou la concepció clàssica de la democràcia grega.
A més de tots aquests entrebancs que desvirtuen la paraula democràcia en el seu significat original i etimològic, ens estavellem contra un mur, el mur d'unes lleis que venen del passat i que no hem fet gran part de nosaltres ni dels nostres representants. També lleis actuals que limiten la democràcia, com la "llei Mordassa", com la que ens obliga a pagar si recorrem als tribunals per obtenir justícia, les retallades, les rebaixes dels salaris, les relatives a les relacions laborals en general, etc.. En tot cas, són del gust de la majoria de representants actuals i dels seus amos. El poble, doncs, no fem el que volem, està clar.
A més de les lleis no volgudes per una part del poble, ens estavellem contra les adversitats i calamitats naturals que tampoc volem, gran part de les quals són conseqüència de l'egoisme neoliberal dels nostres amos: guerres (guerres per vendre armament, guerres per pous de petroli, guerres per causes religioses, etc), catàstrofes naturals, conseqüència de transgressions ecològiques per l'afany de riquesa dels rics. I damunt de tot això ens colpegen les crisis econòmiques. Crisis que nosaltres tampoc no hem fet, però que patim (i amb la causa de les quals desgraciadament molts de nosaltres hem col·laborat), les alteracions del clima i altres aspectes ecològics, etc. Són els causants de les crisis, els que se'n beneficien d'ella, els que incrementen un 40% els seus ingressos. Mentre que, per contra, a nosaltres se'ns rebaixen tant els ingressos, que molts ens arrosseguem per l'abisme de les carències i fins i tot de la pobresa (sembla, doncs, que el nostre sofriment genera riquesa per als rics). Són aquests amos els que, a les solucions que proposem, ens responen sempre: "no hay alternativas". És a dir, estem en un món a través del qual no ens podem bellugar. Tot són entrebancs i prohibicions. Vivim en una selva entrecreuada de nombroses lianes que ens barren el pas. Catàstrofes naturals, catàstrofes econòmiques, catàstrofes bèl·liques, epidèmies,... Qualsevulla siga el camí que elegim, trobem sempre quelcom semblant a cartells que ens diuen: "No hay alternativas". És la cantarella de sempre, "la cançó de l'enfadós": "No hay alternativas" a les normes que ens cauen de dalt (de més amunt, fins i tot del nostre govern) referides, per exemple, a qüestions econòmiques.
"Cal modificar l'article 135 de la 'untouchable' Constitució", ens ordenaren des de dalt i des de fora, malgrat que la Constitució no accepta "alternativas"... Ara veiem que no accepta "alternativas", solament si aquestes venen del poble. Però, ai quan aquestes venen de dalt (del poder econòmic neoliberal)! Aleshores, els independents i obedients governants canvien el seu tarannà. Així és que modificaren l'esmentat article en el sentit que els ordenava l'egoista poder econòmic. Ja podien sotmetre (i sotmeteren) el poble espanyol a una pobresa indigna. I és que la riquesa s'alimenta de la pobresa. El poder veritablement independent, el poder quasi diví (l'única divinitat que existeix, a la qual se sotmeten tots, l'Església inclosa) és el complex de poder local-internacional-neoliberal, el poder dels diners de l'1%. Els perdonavides espanyols, com els de l'Oest cinematogràfic nordamericà, estan al servei d'aquest perdonavides superior i omnipotent, del qual no són més que esbirros (i bé que cobren: ho hem vist en la "casta" de representants i la corrupció que rosega les nostres institucions dirigides pel PP).
Hi ha una sèrie de limitacions de la nostra voluntat política (de la nostra llibertat democràtica, doncs), darrere de la frase: "no hay alternativas". Aquestes limitacions a les alternatives que necessitem per viure relativament bé, venen determinades per un excés de llibertat i de poder concedida a un sector de la població mundial: els grans empresaris, els grans inversors i grans financers; en dos paraules: els mercats desregulats.
La frase que sintetitza, doncs, la dictadura dels rics és: "No hay alternativas". La voluntat democràtica del poble no és possible (ho hem vist a la Grècia actual): la democràcia és impossible. S´ha acabat. Era verda i se la va menjar el burro neoliberal dels empresaris, bancs i inversors.
El dia que el poble vulga governar-se (i el deixen) quedarà desterrada l'expressió: "No hay alternativas". Però haurà de voler. I aquesta voluntat ha de ser una voluntat intel·ligent que es manifeste en les eleccions. Si no és així, "las alternativas" seguirán inexistents. I el poble anirà convertint-se en el rastre de fem que deixa el carro de les escombraries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada