De paràsits i fanàtics

Daniel Dennet, filòsof de la ciència i de la consciència, diu, en una entrevista publicada al periòdic Ara.cat (10/5/15), que les religions són paràsits. I posa un exemple:  "...És una formiga que s’enfila per un bri d’herba. I penses, què fa? Cau, torna a pujar, està intentant arribar al cim del bri d’herba. Què fa? Està fanfarronejant? Està fent exercici? No fa res per si mateixa. El que passa és que el seu cervell ha sigut envaït per un petit cuc, un 'trematode', i el cuc necessita arribar a la panxa d’una ovella o d’una vaca per reproduir-se. I la millor manera de fer-ho és portar una formiga cap a dalt d’un bri d’herba. És més probable que se la mengin si és al cim d’un bri d’herba. És una formiga que està sent manipulada per un simbiont invisible, un paràsit. Les religions fan el mateix...".

Ara bé, afegisc jo, no està lluny d'un pensament raonable pensar que hi ha més classes de paràsits que els religiosos en l'àmbit humà. Hi ha, per exemple, la casta política, els alts funcionaris economistes, els defensors de l'economia neoliberal, els experts que dirigeixen i es beneficien de la banca, els mitjans de comunicació, a través dels quals apleguen els paràsits al poble... en fi, tota classe de lladres... 

En l'entrevista citada, hom li pregunta: "El món seria millor sense religions?" I Dennet contesta: "I tant. Totes les religions tenen un problema amb els fanàtics, que fan coses terribles. De fet, els comportaments més terribles del món els tenen persones que són fanàtiques religioses. No tan sols musulmans, també cristians, jueus fanàtics, budistes fanàtics, hindús...". 

D'aqui deduïsc jo que el problema greu del món està en els paràsits fanàtics.

Si les religions són terreny on fàcilment creix el fanatisme, el poder també és un niu de paràsits. I el guany insaciable en el món dels diners fomenta, com sabem, nius de paràsits afectats de fanatisme. 

Són fanàtics, paràsits fanàtics, aquells o aquelles que determinen que els ingressos desproporcionats d'unes persones són més importants que la vida o un mínim de benestar d'altres. Aquests fanàtics són els que regeixen la UE, quan, per exemple, condemnen una classe de ciutadans grecs, amb els seus fills, a malalties doloroses, a suïcidar-se desesperadament, a la pobresa, a patir fam i fred, etc. Són paràsits fanàtics aquells poderosos que han muntat un món en el qual les crisis econòmiques solament es poden superar amb el sacrifici de les classes populars (ara, per exemple el senyor Rajoy i companyia basen la seua propaganda electoral en la bondat miraculosa de la seua política de retallades als treballadors, als jubilats, als hospitals, als malalts, als impedits, a l'educació, etc. Tenen la barra d'ajudicar-se l'èxit -si és que n'hi ha- quan l'èxit, o allò que siga, tots sabem que és degut al sofriment de les classes populars -classe mitja i classe baixa-). Les crisis no les produeixen les classes populars, però sempre les resol la pobresa de les classes populars, provocada per les xuclades dels paràsits rics. La pobresa dels pobres és riquesa per al rics. Els quals, els rics, estan afectats d'un fanatisme parasitari. 

I si no aguantan, "¡que se jodan!"

Igualment pertanyen a la classe dels fanàtics aquells que no toleren en llur entorn formes de vida, costums o idiomes diferents d'allò que és habitual en l'àmbit que creuen seu. Són coneguts amb el nom de racistes. No toleren els immigrants, no toleren els idiomes propis de la península diferents del castellà, (per exemple, el català, ni el català-valencià, ni el mallorquí, ni l'euskera...). I posen entrebancs per a ensenyar aquestes llengües als centres educatius (p. e., Wert, ministre del PP). 

Si Espanya no fos un estat paràsit, tots els espanyols comprendrien les llengües de la perifèria, com els naturals d'aquestes regions comprenen el castellà. 

Si tants espanyols no tingueren l'ideal de parasitisme en el cor (paràsits lingüístics, paràsits econòmics, paràsits polítics, paràsits religiosos, etc), no votarien a tants polítics i partits paràsits.