dissabte, 21 de març del 2015

Amb els diners dels altres

Entrada anterior: La raó instrumental





Novela


A hores d'ara (10/3/15) el Banc d'Espanya ha acordat intervenir Banco Madrid, propiedad de la Banca Privada d'Andorra. Aquesta disposició suposa una espècie de "Corralito" semblant al "corralito" argentí: bloquejar els dipòsits, fons d'inversió i sicavs, a partir d'una certa quantitat. Segons llengües piadoses, alguns dels dipositaris grossos ja estaven informats abans de la disposició i han retirat tots els fons que havien confiat al banc, en especial si eren quantitats superiors al límit establert. Els altres hauran de conformar-se i perdre el que siga, si és el cas. Qui digué que ja no hi ha classes? Deu tractar-se d'una situació greu, quan decreten la intervenció i el corralito subsegüent en vespres d'eleccions.

Hi havia una època, no molt llunyana, en què el poble pla i treballador guardava, amagats en casa, els seus reduïts estalvis. Uns sota una rajola del paviment del sòl de la cambra, altres, dins d'un paraigües tancat, o en un forat de la paret; altres, en un calaix o un calcetí. En fi, molts altres més no necessitaven guardar-los, perquè no en tenien. Però vingué el progrés i començaren a dipositar-los als bancs els que volien guardar-los. No sabien (i han trigat a saber-ho) que això del progrés consistia en el progrés de robar. A poc a poc, es començà a robar més i més. Però no els escura-bosses, els pispa o els saltaparets, que prompte o tard trepitgen el sòl de la presó; persones de baixa estofa i d'indumentària popular (que encara actuen, és clar), no, aquests no. Qui robaven i roben a gran escala i resten més enllà de tota sospita, són senyors ben vestits, propietaris de grans capitals, banquers o vinculats a la banca. Confiem els nostres petits estalvis als possibles lladres. La gent benestant començà a dipositar els diners en el banc de la seua confiança, començà a comprar accions i valors. La gent de sota anà imitant-los a poc a poc. No sabien que això estava a punt de canviar el món. I no per a bé, com hem vist.

A partir d'aquí, tinguérem importants crisis, cracks, depressions econòmiques, corralitos, etc. Per exemple, el crack i la gran depressió del 29. Més tard, el "corralito" argentí del 2001. La gent anava al banc on guardava els diners i no els recuperava. Eren seus, però no els hi donaven. Si els hagueren guardat sota una rajola, encara els tindrien.


Manifestació contra el "corralito" argentí

Els bancs pagaven i paguen, com tots sabem, uns interessos per guardar diners. En lloc de cobrar com els guarda-cotxes o les guarderies, els bancs paguen. I és que no els guarden, sinó que els venen a un preu més gran que el que paguen per guardar-los. Hi ha qui compra taronges i les ven; hi ha qui compra cases i les ven. Els bancs guarden els diners dels clients i els venen o els inverteixen en altres negocis: compres o préstecs; fan negoci. En els dos casos citats, els negocis van ser ruïnosos, de manera que els bancs es van quedar sense fons, o amb pocs fons i en perill, per tant, de quedar-se sense res, si els impositors canviaven el banc per la rajola de casa.

Ara tenim la crisi del 2008. Diuen que ha sigut el resultat de viure per damunt de les nostres possibilitats. Però no ho diuen bé. Són els bancs, els capitalistes i alguns polítics, bastants, els que han viscut per damunt de les seues possibilitats. Invertint i prestant com si açò fos Xauxa. La crisi és la crisi dels bancs. Lehman Brothers és el primer que caigué. Caigueren El famós Bankia, el famós banc de València (o Caixa València)... N'hauríem vist caure'n més, si l'Estat no s'hi haguera fet còmplice i no els haguera regalat els diners dels pobres ciutadans. A més, també els ha regalat hospitals, escoles i medicaments. Ha tirat de sa casa a molts necessitats per a que els bancs resolgueren els problemes en què ells a soles s'havien ficat capbussant-s'hi de cop. De tal manera que molts bancs han fet negocis més fructífers que en els anys de vaques grosses.

La crisi ha estat, doncs, un monstruós robatori a les classes populars per tal de resoldre els problemes creats per la incompetència, l'avarícia i la immoralitat dels bancs, dels seus amos i dels seus servidors. Si tots haguérem tingut els estalvis sota una rajola, en un forat de la paret o dins d'un calcetí, i l'Estat haguera romàs al servei del poble, no hauríem tingut que sofrir la crisi, una crisi que estem pagant els qui no l'hem feta. De tota manera, atès que els successius governs de l'Estat han sigut elegits pel poble, estem obligats a reconèixer que el poble n'és, també, responsable.

"No me quiero sentir vinculado a un país tan vil" (Arturo Pérez-Reverte, referint-se a Espanya). Jo diria el mateix d'Europa i, fins i tot, del món.

Arturo Pérez-Reverte

Com poden ser tan vils, tan incompetents i tan necis? Quants cracks, depressions i crisis ens esperen encara? Fins ara el país ha votat i elevat al poder els seus enemics. "Quousque tandem abutere, Catilina patientia nostra?" ("Fins a quin punt abusaràs, Catilina, de la nostra paciència?", -Ciceró en la primera Catilinària). Catilina simbolitza aquí la banca, el poble elector, els governs elegits, la permissivitat, la tolerància als lladres, la casta que es ven i se sotmet als poders econòmics...

Marcus Tullius Cicero