Vamos a contar mentiras tra-la-rá
.jpg) |
| "Emprendemos el futuro." Quin futur? |
 |
Atès que el temps no s'atura,
viure és emprendre el futur
cada segon.
El que importa, doncs, és la classe
de futur que se'ns prepara.
|
Estava jo assegut en un banc del passeig a la vora de casa, acaronat pel sol un dia assolellat de desembre, quan se m'aproximà un home, ni vell ni jove, amb aspecte de rodamón o captaire (roba esparracada i greixosa, barba de setmanes, cabellera mig desapareguda). Amb aspecte emprenyat em digué...: -"Esta vida és un fàstic. Si no hi haguera déu viuríem millor".
"Com? Per què diu això, bon germà"? Li contestí jo. "No sap que la causa del mal i del bé som nosaltres? Que així som perquè ens ha fet l'evolució selectiva? Que som els que millor podíem ser, els seleccionats i seleccionades, ateses les condicions, primer naturals i desprès naturals-artificials? Vull dir: primer vam ser producte de la natura; desprès, producte de la natura i de l'artifici humà. En una certa etapa del passat (prehistòria segurament) les organitzacions socials humanes anaren condicionant la selecció cada vegada més, la qual es convertia progressivament en selecció pròpia de l'artifici humà. Ara, per exemple, el principi de selecció està determinat en gran part per les condicions de salut, educació, serveis socials... que imposen, privatitzant-los, els grans propietaris del capital, amb l'ajuda (ben pagada casi sempre) de polítics, escriptors i periodistes, canals de televuisió, cineastes, novel·listes, i... els pobres desgraciats que, com els gossos, llepen la ma dels seus torturadors."
-"Som com som", continue jo, "perquè ens hem fet nosaltres. Uns de nosaltres, fabricant les lleis de selecció tot fent-nos creure que són naturals, i altres de nosaltres, les víctimes, tan víctimes que ho creiem tot, acceptant-les".
-"Però, i déu? Què fa déu?", m'interrompé el peregrí.
Jo li vaig respondre: -"Què pot fer un personatge de novel·la? És raonable pensar que siguem els humans qui fem i desfem, els humans-amos i els humans-gossos que llepem agraïts la ma de l'amo".
"Des que el món és món, deia jo, la gent s'ha dedicat a contar mentides, tra-la-ra. I tots tan contents. Allò que alguns no poden suportar és que hom descobrisca les veritats. Tant és així, que ja casi no sabem distingir la veritat de la mentida. Què difícil és vore una persona que, dient la veritat, s'encibelle al cim o a una posició elevada en l'escala del poder polític-econòmic! Pot ser que s'encibelle, si diu una veritat que sembla mentida o una mentida que semble veritat. Però aquella persona que diga veritats com a punys, eixa quedarà arraconada, perseguida i vituperada aquí i allà, per tot arreu, a hora i a deshora, per activa i per passiva, amb veritables mentides, mentides veritables, grosses calúmnies i vergonyoses històries fabricades. Estem veient-ho ara amb el cas de Podemos. Sembla que la bèstia del poder i la riquesa se sent en perill i es rebolca per terra, com un tigre ferit, amb les urpes afilades i les garres ben obertes estripant tot aquell que se li acosta. Mentides? Quan més grans, millor. Insults? Els que siguen, amb la condició de cobrir l'enemic de merda. Cal deixar-lo esparracat per terra, a trossos i pudent, que ja no puga alçar el cap ni obrir la boca. I, si l'obre, que siga per a exhalar el darrer sospir".
-"Però, és que no tenen cor?" Em diu el rodamón. "En absolut", dic jo. "Van vendre el cor per comprar el poder i els diners. Al País Valencià, per exemple, el cor se'l va emportar la Fórmula 1 i la vinguda apoteòsica del Papa a València, per la qual hi havia qui ficava la ma, la pota i el cor sencer. Perquè es tractava d'una visita que ens portaria la gràcia divina, carregada de bens i riqueses materials. Què importava, doncs, el cor i altres pelendengues? El cor el va vendre, també, per exemple, el Conseller Blasco per tal de folrar-se amb les almoines destinades a malaurades víctimes de catàstrofes terribles. El cor el van vendre la majoria absoluta d'aquells i aquelles que, tot i saber d'aquest i de milers de casos més, han sigut i són capaços de votar, tapant-se el nas, al mateix partit".
"Tantes mentides ens han contat i hem contat arreu del món, que l'ésser humà ja no sap discernir (i, potser, no ho ha sabut mai) la mentida de la veritat. Aquesta podria ser l'explicació de tantes religions com hi ha i hi ha hagut en la història i la prehistòria. Si no fos aquest el cas, com s'explicaria que amb un sol Déu savi, bo i poderós, s'hi troben en el món tantes religions diferents i, damunt, "veritables" cadascuna per als seus? De fet, cada grup humà, raça o cultura, inventa la seua historieta".
Insistisc: "som nosaltres, els éssers humans, responsables del que ens passa. Som responsables de la gran desigualtat entre rics amos i pobres treballadors-treballadores; som responsables de l'ascens al poder dels nostres explotadors; som responsables de l'escalfament global de la terra; som responsables de les guerres, som responsables de la contaminació creixent i de les malalties que aquesta provoca, etc. Som responsables de tenir un rei i una família reial per damunt de tota sospita; som responsables que els majors delinqüents siguen els polítics i l'elit econòmica (de tal manera que és possible que només el robagallines tinga cor); som responsables del fet que els eclesiàstics d'una religió com la predominant en aquest territori es manifesten pobres (d'esperit) i siguen rics de bens materials (ells o la seua institució), sempre en "santa comunion" amb l'elit econòmica (aquells que suen diners pels porus de la pell i per tots es forats del cos). L'amor que prediquen s'atura davant l'altar de l'éxit econòmic. Un altar que es troba als paradisos fiscals on els "amiguitos del alma", porten els diners que ens han robat i que desprès converteixen en deutes que nosaltres hem de pagar amb fam, malalties, sofriments i dolor. Nosaltres, malgrat tot, som els responsables per no haver-ho evitat. Cal no oblidar el vell aforisme: "Tots els pobles tenen el govern [i el sistema d'explotació] que es mereixen".
"El responsable no és déu, perquè déu és un personatge literari. L'única cosa que li devem són les festes de Nadal i algunes més: les festes que fruim al llarg de l'any. Però a Machado li disgustaven, perquè, segons ell, derivaven en allò de reduir el país a una España (la de 1913) "de charanga y pandereta, cerrado y sacristia, devota de Frascuelo y de Maria..." de tal manera que diagnosticava: "...El vano ayer engendrarà un mañana vacío y ¡por ventura! pasajero. Será un joven lechuzo y tarambana, un sayón con hechuras de bolero..."
Aleshores, el rodamón, capbaix i pensatiu, es va acomiadar, continuà el seu camí i es va perdre entre la gent.
Jo, per la meua part, m'oblide ara que estava prenent el sol al banc del passeig parlant amb aquest home i continue les meues reflexions davant de vosaltres, lectores i lectors. Reprenc el poema de Machado i pense que seria una gran sort que es realitzara allò de: "...otra España nace... ...Una España implacable y redentora, España que alborea con un hacha en la mano vengadora, España de la rabia y de la idea". Si, doncs, s'acompleix aquesta promesa (d'acabar amb la corrupció i la ignorància, mitjançant la destral de la veritable justícia i la idea-cultura, conseqüència d'una autèntica educació), nosaltres en serem responsables, però més encara venturosos afavorits. Perquè sabrem (i podrem) exercir cada dia els nostres drets democràtics. Cosa que desitge per a benefici de totes i de tots en el nou any.
De segur que, si això passa, el responsable no serà déu, que tans milers d'anys ha perdut inútilment en aquesta empresa. Serem nosaltres. Haurem sabut prendre amb les nostres pròpies mans les regnes del nostre destí.
-"Som com som", continue jo, "perquè ens hem fet nosaltres. Uns de nosaltres, fabricant les lleis de selecció tot fent-nos creure que són naturals, i altres de nosaltres, les víctimes, tan víctimes que ho creiem tot, acceptant-les".
-"Però, i déu? Què fa déu?", m'interrompé el peregrí.
Jo li vaig respondre: -"Què pot fer un personatge de novel·la? És raonable pensar que siguem els humans qui fem i desfem, els humans-amos i els humans-gossos que llepem agraïts la ma de l'amo".
"Des que el món és món, deia jo, la gent s'ha dedicat a contar mentides, tra-la-ra. I tots tan contents. Allò que alguns no poden suportar és que hom descobrisca les veritats. Tant és així, que ja casi no sabem distingir la veritat de la mentida. Què difícil és vore una persona que, dient la veritat, s'encibelle al cim o a una posició elevada en l'escala del poder polític-econòmic! Pot ser que s'encibelle, si diu una veritat que sembla mentida o una mentida que semble veritat. Però aquella persona que diga veritats com a punys, eixa quedarà arraconada, perseguida i vituperada aquí i allà, per tot arreu, a hora i a deshora, per activa i per passiva, amb veritables mentides, mentides veritables, grosses calúmnies i vergonyoses històries fabricades. Estem veient-ho ara amb el cas de Podemos. Sembla que la bèstia del poder i la riquesa se sent en perill i es rebolca per terra, com un tigre ferit, amb les urpes afilades i les garres ben obertes estripant tot aquell que se li acosta. Mentides? Quan més grans, millor. Insults? Els que siguen, amb la condició de cobrir l'enemic de merda. Cal deixar-lo esparracat per terra, a trossos i pudent, que ja no puga alçar el cap ni obrir la boca. I, si l'obre, que siga per a exhalar el darrer sospir".
-"Però, és que no tenen cor?" Em diu el rodamón. "En absolut", dic jo. "Van vendre el cor per comprar el poder i els diners. Al País Valencià, per exemple, el cor se'l va emportar la Fórmula 1 i la vinguda apoteòsica del Papa a València, per la qual hi havia qui ficava la ma, la pota i el cor sencer. Perquè es tractava d'una visita que ens portaria la gràcia divina, carregada de bens i riqueses materials. Què importava, doncs, el cor i altres pelendengues? El cor el va vendre, també, per exemple, el Conseller Blasco per tal de folrar-se amb les almoines destinades a malaurades víctimes de catàstrofes terribles. El cor el van vendre la majoria absoluta d'aquells i aquelles que, tot i saber d'aquest i de milers de casos més, han sigut i són capaços de votar, tapant-se el nas, al mateix partit".
"Tantes mentides ens han contat i hem contat arreu del món, que l'ésser humà ja no sap discernir (i, potser, no ho ha sabut mai) la mentida de la veritat. Aquesta podria ser l'explicació de tantes religions com hi ha i hi ha hagut en la història i la prehistòria. Si no fos aquest el cas, com s'explicaria que amb un sol Déu savi, bo i poderós, s'hi troben en el món tantes religions diferents i, damunt, "veritables" cadascuna per als seus? De fet, cada grup humà, raça o cultura, inventa la seua historieta".
Insistisc: "som nosaltres, els éssers humans, responsables del que ens passa. Som responsables de la gran desigualtat entre rics amos i pobres treballadors-treballadores; som responsables de l'ascens al poder dels nostres explotadors; som responsables de l'escalfament global de la terra; som responsables de les guerres, som responsables de la contaminació creixent i de les malalties que aquesta provoca, etc. Som responsables de tenir un rei i una família reial per damunt de tota sospita; som responsables que els majors delinqüents siguen els polítics i l'elit econòmica (de tal manera que és possible que només el robagallines tinga cor); som responsables del fet que els eclesiàstics d'una religió com la predominant en aquest territori es manifesten pobres (d'esperit) i siguen rics de bens materials (ells o la seua institució), sempre en "santa comunion" amb l'elit econòmica (aquells que suen diners pels porus de la pell i per tots es forats del cos). L'amor que prediquen s'atura davant l'altar de l'éxit econòmic. Un altar que es troba als paradisos fiscals on els "amiguitos del alma", porten els diners que ens han robat i que desprès converteixen en deutes que nosaltres hem de pagar amb fam, malalties, sofriments i dolor. Nosaltres, malgrat tot, som els responsables per no haver-ho evitat. Cal no oblidar el vell aforisme: "Tots els pobles tenen el govern [i el sistema d'explotació] que es mereixen".
"El responsable no és déu, perquè déu és un personatge literari. L'única cosa que li devem són les festes de Nadal i algunes més: les festes que fruim al llarg de l'any. Però a Machado li disgustaven, perquè, segons ell, derivaven en allò de reduir el país a una España (la de 1913) "de charanga y pandereta, cerrado y sacristia, devota de Frascuelo y de Maria..." de tal manera que diagnosticava: "...El vano ayer engendrarà un mañana vacío y ¡por ventura! pasajero. Será un joven lechuzo y tarambana, un sayón con hechuras de bolero..."
Aleshores, el rodamón, capbaix i pensatiu, es va acomiadar, continuà el seu camí i es va perdre entre la gent.
Jo, per la meua part, m'oblide ara que estava prenent el sol al banc del passeig parlant amb aquest home i continue les meues reflexions davant de vosaltres, lectores i lectors. Reprenc el poema de Machado i pense que seria una gran sort que es realitzara allò de: "...otra España nace... ...Una España implacable y redentora, España que alborea con un hacha en la mano vengadora, España de la rabia y de la idea". Si, doncs, s'acompleix aquesta promesa (d'acabar amb la corrupció i la ignorància, mitjançant la destral de la veritable justícia i la idea-cultura, conseqüència d'una autèntica educació), nosaltres en serem responsables, però més encara venturosos afavorits. Perquè sabrem (i podrem) exercir cada dia els nostres drets democràtics. Cosa que desitge per a benefici de totes i de tots en el nou any.
De segur que, si això passa, el responsable no serà déu, que tans milers d'anys ha perdut inútilment en aquesta empresa. Serem nosaltres. Haurem sabut prendre amb les nostres pròpies mans les regnes del nostre destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada