divendres, 5 de setembre del 2014

"Solució Final". Una més?

                                                                        Entrada anterior: "Som els conductors de la nostra vida?"






Començaré avui demanat perdó per la meua existència de jubilat. Si fos solidari i volgués contribuir a la malmesa societat del benestar, ja m'hauria mort. Una de les causes de tal pèrdua del benestar és l'existència de jubilats, jubilats que no s'han mort un cop acabat el període de la vida laboral. Aquesta informació la devem a la noble senyora Lagarde. 

"El Fondo Monetario Internacional (del què Lagarde és directora gerent) considera un riesgo financiero para la economía mundial el aumento de la longevidad en los países del globo, razón por la cual recomienda disminuir las pensiones y aumentar la edad de jubilación". Vide: http://comunicacionpopular.com.ar/fmi-sin-anestesia-los-ancianos-viven-demasiado-y-eso-es-un-riesgo-para-la-economia-global-hay-que-hacer-algo-ya/

El govern del PP en més d'una ocasió ha manifestat la conveniència d'adequar la pensió de cada jubilat a l'esperança de vida que, segons els metges, tinga aquesta persona. A més anys d'esperança de vida, més escarransida la pensió. A una esperança de vida curta correspondria, doncs (imagina la meua innocència), una pensió de luxe. Hem aplegat a un nivell de civilització tan perfecta que adequa als nostres temps la màxima del general Philip O. Sheridan: "L'únic jubilat bo (home o dona) és el jubilat mort" (el que va dir ell sembla que que va ser açò: "L'únic indi bo és l'indi mort").

Allò que no aplegue a imaginar és què farà el govern quan una persona jubilada amb esperança de llarga vida es mora repentinament per causes bastant habituals (accident, infecció inesperada, infart no previst, assassinat, etc.). Imagine que depositaran les pensions que li deuen en el taüt. Però què faran si l'incineren? Pense que a Rajoy, de Guindos, Montoro i altres famosos cerebrets, els ve gran el càrrec que tenen. El càrrec, sí, dirà un que jo em sé, però l'avarícia, no, car pensa que aquests són uns vius que s'alimenten dels morts.

Tant d'investigar per allargar la vida, tantes esperances en el progrès, tant d'entussiasme, tant, que quasi pensavem arribar a ser eterns gràcies al desenvolupament capitalista, per a que, al final, l'instrument més gran del capitalisme, el FMI, sota la batuta de Lagarde, ens vinga a dir que la longevitat és un risc financer. Les finances en què es basa el món que hem (o han) construït sembla que necessiten alimentar-se dels jubilats i jubilades morts (1). La qual cosa significa que el capitalisme neoliberal no és més que un sistema necròfag carronyaire que no podrà subsistir si no s'alimenta de carronya humana. 

Està previst que el capitalisme neoliberal s'alimente de jubilats i jubilades morts. Quant més gran quantitat de morts, més progrés. En algunes religions pre-colombines de Mesoamèrica els presoners de les guerres eren assassinats i/o cremats en el altar dels déus i desprès se'ls menjava la població. En certa manera el poble vivia de la mort dels enemics (en altres parts del món els convertien en esclaus i també vivien d'ells). Ara els ciutadans del món capitalista viuran gràcies a la mort dels jubilats i jubilades. Perquè "se considera un riesgo financiero para la economia mundial el aumento de la longevidad en los países del globo." Està clar el que volen dir: els jubilats i jubilades vius i cobrant la pensió som els enemics del poble treballador (existeix un progrés més gran que aquest?). Així, doncs, s'acompleix d'una manera sarcàstica el refrany castellà adaptat a les circumstàncies: "El viejo al hoyo i el vivo al bollo".

A la porta del crematori

Per això he començat aquests romanços demanat-vos perdò per la meua existència. Però també he continuat citant-vos l’origen de la noticia: el Fons Monetari Internacional, la directora gerent del qual és la citada Christina Lagarde. Em veig en l'obligació d'afegir que una persona tan competent i de posició tan elevada en l'escala del poder econòmic neoliberal era difícil que romangués incontaminada. I efectivament, així és: està imputada en un assumpte econòmic tèrbol de quan era ministra d'economia en el govern francès, poc abans d'acceptar el càrrec al front del FMI, desprès de Strauss-Kahn (personatge rodejat d'escàndols) i de Rodrigo Rato (ex president de Bankia i un dels principals responsables de la catàstrofe d'aquest banc, caixa o fèretre).



L'economia mundial es menja una de lles seues filles: la longevitat dels pobres. Ja ho havia previst Goya i, abans, la mitologia grega, amb Saturn menjant-se els seus fills.

...   ...   ...   ... 


(1) La informació del FMI que he citat més amunt no parla de matar jubilats, simplement proposa "disminuir las pensiones y aumentar la edad de jubilación". Ara bé, si els vells i velles, en lloc de descansar, som obligats a treballar i, en el cas que apleguem a la jubilació, s'ens entrega una pensió escarransida, el percentatge de morts serà esborronador. En el fons, allò que volen dir sense dir-ho és que cal disminuir la longevitat dels humans, perquè és "un riesgo financiero... el aumento de la longevidad". Les morts prematures li senten bé al FMI.