Votar tapant-se el nas

                                                                                    Entrada anterior: Església i corrupció

A vegades, comentant amb persones conegudes l'aclaparadora evidència de la corrupció política, els he oït dir: "Jo vote tapant-me el nas".

Què significa votar tapant-se el nas? Votar a un partit corrupte, sabent que és corrupte? Votar-lo amb repugnància, però votar-lo? Aleshores, si aquest partit és elegit, continuarà la política corrupta i corruptora. Aleshores, el votant amb els nassos tapats és tan corrupte o més que els polítics elegits per ell ("causa causae, causa causati": la causa de la causa és causa de l'efecte; qui contribueix a la victòria del partit que fa la corrupció és causa de la corrupció, qui contamina l'ambient de manera que aquesta contaminació produeix malalties i morts és causa d'eixes malalties i morts). Per tant, totes aquelles persones honestes, honrades, que no han pronunciat mai una paraula més alta que l'altra, i que voten tapant-se el nas, són tant o més corruptes que els corruptes, segons ens fa saber el principi citat, un principi habitual en la filosofia escolàstica, perquè voten amb mala fe tapant-se nas i ulls i traint la pròpia consciència, 

Juntament amb aquest tipus de persones hom hi troba altres de característiques diferents, però que coincideixen en allò de ser causa de la causa del mal i no se n'adonen, perquè han anestesiat llur consciència i la tenen ensopida i cega. Totes, les primeres i les segons, presenten alguns trets que recorden la tragèdia d'Èdip rei. Èdip mata son pare, rei de Tebes, sense saber que era rei i pare seu. Desxifra l'enigma que li posa la monstruosa Esfinx i aquesta se suïcida. El regent de Tebes el premia (per alliberar-los de l'Esfinx) casant-lo amb la reina vídua (així esdevé rei de Tebes). Ell no sap que és vídua del viatger assassinat per ell ni que és sa mare. Anys desprès, una epidèmia (una crisi, potser?) assola el país, epidèmia que no s'acabarà, mentre no es castigue l'assassí del rei, segons augura un oracle. Èdip, doncs, rei de Tebes comença la investigació per conèixer el culpable del mal, fins que descobreix que és ell mateix. Aleshores es trau els ulls. La ceguera al principi, la ceguera durant i la ceguera al final. És el que passa a gran part dels nostres conciutadans. Comencen per tapar-se els nassos i els ulls fins acabar extirpant-se aquests: són cecs voluntaris obstinats a seguir el fatídic camí de la pròpia i la col·lectiva destrucció. Així estem. 

Alguns diran: era el fat, el destí, la mala sort. Però també podem pensar amb Maquiavel que el destí, anomenat per ell fortuna, (bona o mala) no es mai absolut, no es mai immodificable. Basta la intel·ligència i la voluntat. De qualsevol circumstància es pot sortir airós, si un hom no es tapa els nassos, si té els ulls ben oberts, si és lliure i té el valor d'actuar com a tal. Maquiavel posa exemples de prínceps que han sabut traure resultats favorables davant de situacions adverses.

Sabem que la Troika (Banc Central Europeu, Comissió Europea, Fondo Monetario Internacional) i els interessos alemanys, representats per Merkel, són els nostres enemics: persegueixen cobdiciosament el propi benefici. (El president d'Iberdrola ho ha confessat: “En estos momentos somos más británicos, estadounidenses y mexicanos que españoles”. Perquè així guanyen més. "Los pobres que se jodan", com va dir aquella diputada del PP, filla d'un tal Carlos Fabra). 

Amb tots aquests ens amenaça la mala fortuna. Cal, doncs, que obrim els ulls, que destapem els nassos, i que no votem a partits obedients per a representar-nos en el Parlament de la UE ni en el d'aquí. Partits tan obedients que "hacen sus deberes" (per exemple, els partits privatitzadors, o partidaris de l'acomiadament d'obrers, d'apujar els preus ad libitum, d'anar rebaixant a poc a poc les pensions, etc.), que, fent els seus deures, es beneficien també, gràcies al seus amos. Quan parla algú d'aquests organismes, Merkel inclosa, els polítics d'aquests partits s'agenollen, el cos corvat i el cap en terra com els súbdits d'emperadors tirànics de l'Orient antic (Senyor: hemos hecho nuestros deberes).

Es millor morir dempeus que viure agenollats, pobres i esclaus, xafigats per botes de luxe.

Però no morirem, si resistim dempeus, ens destapem els nassos, obrim els ulls i exercim la nostra llibertat. És més fàcil xafigar els agenollats amb el cos corbat i el cap en terra.