A mesura que el catolicisme perd adeptes, el neoliberalisme en guanya. El que resulta sorprenent és que aquest neoliberalisme s'està convertint en una religió mitològica politeista i cruel. Més que cruel, tal volta podríem dir robòtica: els déus i el seus servidors, el corpus sacerdotal amb els fidels arreu del món, han esdevingut robots regits per un cervell informàtic, a la naturalesa del qual li manquen els sentiments.
Un dels déus més coneguts és allò que denominem "Mercats", a l'altar del qual cremem (es diuen reformes estructurals) tot el que més falta ens fa: els sous, les jubilacions, els drets laborals, l'esperança de vida, la salut, les cases on vivim, l'alegria de viure... Aquest déu neoliberal es dedica a fumar droga. La que més el complau és el fum que li proporciona el sofriment humà, la foguera que consumeix el nostre benestar. És clar que aquest fum és l'autèntica ambrosia de l'actual Olimp, l'Olimp neoliberal. Els déus que hi habiten han redescobert el fum que encisava els antics déus, anteriors als de l'Olimp, déus de cultures desaparegudes (americanes, europees, asiàtiques, egípcies...), el fum de la carn humana cremada. Em dóna la impressió que la summa sacerdotessa d'aquest déu de la nova mitologia és, ara per ara en la zona que vivim, la senyora Merkel, filla d'un pastor protestant.
Hi ha més déus. Per exemple, la banca, amb els déus menors: els bancs i els seus sacerdots, els banquers.
Aquest Olimp està presidit, com era d'esperar, per Zeus. El Zeus neoliberal és el nucli suprem que manipula els humans i fa real la realitat neoliberal, l'essència que impregna el neoliberalisme. Gaudeix d'una certa abstracció i s'amaga darrere dels "Mercats".
Gràcies a aquesta essència, les activitats econòmiques, que aparentment estaven dirigides a produir beneficis al temps que satisfeien les necessitats dels humans (segons el capitalisme clàssic), ara han canviat de sentit. Ara solament hom persegueix els guanys: multiplicar els beneficis (els consumidors, que es foten). I gràcies al seu esperit robòtic, ni Zeus ni els altres déus pateixen pel que puga passar als humans. Per a ells, els humans ja no són els humans d'altres temps, que tenien cor, sentiments, drets, llibertat... Ara els humans estan aplegant al cim de la perfecció: s'estan convertint en economia, només en economia, per la gràcia de Zeus, a través del pla universitari de Bolonya, de la llei d'educació Wert i dels mitjans de comunicació mitològics (un ser humà no passa de ser més que un tros d'economia. Qui no servisca, tireu-lo al femer). Creiem que el tal Zeus, com els déus suprems de les altres religions, és l'origen de sí mateix. Però no és així. L'origen d'aquest Zeus mitològic som nosaltres, els humans. Del neoliberalisme també. Som nosaltres els responsables d'aquest monstre creador de la crisi. Nosaltres, per la nostra passivitat, pel nostre nihilisme i per la nostra credulitat. Crisi que Zeus ha creat simplement perquè li agrada respirar el fum que s'hi desprèn, el fum de la nostra carn cremada.
A més a més, aquest Zeus ha descobert els mercats internacionals financers desregulats. Gràcies a ells, els déus inversors multipliquen els guanys sense produir res. Ha descobert el secret del rei Mides. Però mentre que aquest rei tot allò que tocava ho convertia en or i no podia menjar, el Zeus neoliberal allò que produeix són beneficis, li basta escriure uns números en internet. És l'economia financera. Ja no calen fàbriques, ni comerços. Tot està en les finances, i els beneficis de les finances són paper. L'or, doncs s'ha convertit en paper.
Aleshores, un humà que estava escoltant, va preguntar: si l'or de Mides es converteix ara en paper, si tot es converteix en paper, què menjaran el déus i què menjarem nosaltres?
Zeus respongué: vosaltres no ho sé, però els déus, sí: els déus us menjarem a vosaltres.
La monstruositat del monstre rau en la seua inexistència fora de les ments humanes: un monstre irreal, imaginari, que devora la nostra realitat real. Un mite destructor de la vida. Un "no hay alternativas" inexistent que substitueix les alternatives existents. Aquesta és la monstruositat del monstre: que siguem devorats per un monstre inexistent. Nosaltres no ens alimentem menjant plats imaginaris, però els monstres imaginaris ens devoren a nosaltres. És la gran proesa de la humanitat: que el no-res acabe amb el ser. Heidegger es preguntava: "Per què hi ha ser i no, més aviat, no-res"? ("warum gibt es etwas und nicht vielmehr nichts?"). Hauríem de preguntar-nos ara: per què el no-res està substituint el ser? Per què el nihilisme substitueix el realisme? Per què la irrealitat substitueix la realitat? Per què el no-res devora el ser?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada