divendres, 22 de novembre del 2013

Cavil·lacions intempestives

                                                                          Entrada anterior: Una lectura actual d'Albert Camús





Les guerres són una condició humana. 
Sempre n'hi ha hagut


Si un edifici, al poc de ser construït, s'esfondra del tot o a mitges o simplement té goteres (p. e., l'edifici Àgora o el Palau de les Arts, a València), de seguida pensem que l'arquitecte és un barroer o un irresponsable malfatà. 

Si trobem restos humans soterrats en una cuneta, solem pensar que pertanyen a republicans assassinats pel dictador durant la guerra o en la postguerra i que fins ara no els hem trobat perquè el poder franquista encara no ho ha volgut. Els arqueòlegs són capaços de saber el nivell de cultura, l'organització social, les tècniques de fabricació, etc., d'una col·lectivitat humana, a partir de les restes deixades per aquesta. Coneixem les persones pel que fan i més encara per la relació coherent o incoherent del que diuen i el que fan (per exemple, Rajoy). Saber que les obres ens revelen la persona que les fa és un saber antic, tan antic que ja Jesucrist ho deia en les seues predicacions: "Coneixereu cada arbre pels seus fruits" ("Unaquaeque enim arbor de fructo suo cognscitur", L., 6-44). Tant és així que podem jutjar la mentalitat d'un grup social a partir del seu vot en les eleccions, no solament perquè ens revela la seua tendència política, sinó també perquè, en el cas que voten a favor d'unes persones corruptes, ens revela la seua qualitat moral o la seua capacitat intel·lectual.

"Les realitats visibles ens porten a les invisibles" ("Per visibilia ad invisibilia", S. Pau, Epístola als romans). El déu cristià té el poder de fer allò que ha fet. I encara més del que ha fet, perquè la teologia diu que és omnipotent. Així, doncs, els éssers de la creació mostren el poder de déu; també, el seu amor i la seua bondat. Què ens mostren els huracans? Què ens mostren els terratrèmols? Què ens mostren les sequeres persistents? Què ens mostren les inundacions? Què ens mostren les pedregades? Què ens mostren les guerres (i, més encara, les guerres religioses entre cristians)? Què ens mostren les crisis econòmiques, les grans fams i les pestes, o la freqüent crueltat humana, els lladronicis, els crims, les tortures...? Què ens mostren les considerades bones persones quan sovint es posen al costat del poder corrupte? Ens mostren el poder de déu? També ens mostren el seu amor, la seua bondat? Esteu segurs que ens mostren poder i amor, tots dos barrejats? ("Per visibilia ad invisibilia", "Unaquaeque enim arbor de fructo suo cognscitur"). Si el rentaplats cau sovint en avaries, solem culpar al fabricant, més que al rentaplats.


És possible que hom ens responga: els pecats humans ens mostren la influència de Satanàs en la perversió de la llibertat humana o la ignorància de les bones persones que no saben el que fan. Caldria, però, tornar a preguntar: es que no creiem que déu va crear l'àngel Lucifer amb la possibilitat de pecar? És que, desprès de pecar, no el va castigar amb el turment etern, un castic pitjor que la doctrina Parot? No és així com condemnà els humans a ésser temptats i desprès castigats també al turment etern? Coneixeu algun dels torturadors nazi/feixistes que pensaren o desitjaren fer alguna cosa pareguda?


Per què els ciutadans castellonencs acudien a Carlos Fabra per obtenir favors com si fora un sant miraculós a l'estil de la Virgen del Rocío, posem per cas, i desprès el tornaven a votar pensant en els favors futurs? Per què hi ha sants i santes més miraculoses que altres? Per què Déu i els sants fan més favors a uns que a altres (consagrant, ja des del cel, les desigualtats i marginacions humanes)? Per què s'intenta comprar els favors de déu i dels sants (amb misses, sacrificis, almoines, resos) com es compra els favors dels polítics amb diners, publicitat o vots? O al contrari: no podria ser que, acostumats els humans a comprar els favors celestials, comprem, també, els favors dels polítics, mentre els polítics al seu torn compren els favors dels capitalistes? Per què els ciutadans valencians se senten tan agraïts a la seua alcaldessa o a Camps i la seua colla successora, que els aclamen casi com si foren la Verge dels Desemparats o la Verge del Pilar ("que, per cert, no quiere ser francesa sino capitana de la tropa aragonesa")? Per què la devoció de tants fidels als sants i a la divinitat és tan pareguda a la devoció de tants ciutadans als personatges del poder polític i econòmic? Per què orar és alabar i demanar, però no mai exigir?


Qui ha dissenyat la divinitat i el cel? La divinitat? O potser la humanitat? Per què hi ha (o hi ha hagut) tantes classes de cel o de religió i concepte de déu com maneres de ser humanes, com ètnies o cultures? És el déu que coneixem qui ha fet l'home a la seua imatge o és aquest home qui ha fet déu a la seua? És o no és la religió una creació cultural?


Si el rentaplats cau sovint en avaries,
solem culpar al fabricant,
però qui es fot som els clients


Heu aquí algunes de les meues cavil·lacions, tal vegada massa intempestives.

1 comentari:

Pura Peiró Bertomeu ha dit...

Se m'ha acudit pensar que el déu sense adjectius(amatent, misericordiós...)és totpoderós.
Així, "el sistema", com diem ara, negligeix l'adjectiu. S'amaga? Té vocació d'absolut?
Hauriem de parlar clar: el sistema és capitalista.