El dogma i les expressions dogmàtiques no són exclusives de l'Església, les podem trobar per tot arreu. Resonen com una cridòria insuportable.
Un va i diu (Felipe Gonazález, per exemple): La independència de Catalunya és impossible, quan tots hem oït per aquí que en aquest món no hi ha res impossible, excepte que una rata faça niu baix la cua d'un gat viu. Una altra (podria ser Alícia Sánchez-Camacho) solta: Mas identifica Espanya com l'enemic; hi ha hispanofòbia (com si la catalanofòbia espanyola fos una quimera); o: Catalunya no és ni ha estat mai una nació (sabuda és i objectiva aquesta senyora). Ho diu com si Espanya haguera estat sempre una nació eterna maquinada per déu per la salvació del món. Com si Espanya ja estiguera prefigurada en Pelai i Covadonga. Com si el regne de Castella, el de Leon, el de Portugal, el d'Aragó, Navarra o, fins i tot, l'Al-Àndalus no hagueren existit. I què dir d'aquell que considera Espanya com un cos, del qual Catalunya seria un braç (un tal Bono, potser?); la independència, doncs, d'aquesta equivaldria tallar o arrancar-li el braç a la pobra Espanya. També hi ha qui pronostica, desprès de la independència, el desastre econòmic, la segregació de la UE i no sé quantes desgràcies més. Com si no sabérem i no haguérem experimentat en carn pròpia la saviesa ignorant o fàtua neciesa (o potser la vessant gata maula) dels economistes experts que no van saber (o voler) avisar-nos a temps de la crisi i ens van deixar nets (o bruts, segons es mire).
Un va i diu (Felipe Gonazález, per exemple): La independència de Catalunya és impossible, quan tots hem oït per aquí que en aquest món no hi ha res impossible, excepte que una rata faça niu baix la cua d'un gat viu. Una altra (podria ser Alícia Sánchez-Camacho) solta: Mas identifica Espanya com l'enemic; hi ha hispanofòbia (com si la catalanofòbia espanyola fos una quimera); o: Catalunya no és ni ha estat mai una nació (sabuda és i objectiva aquesta senyora). Ho diu com si Espanya haguera estat sempre una nació eterna maquinada per déu per la salvació del món. Com si Espanya ja estiguera prefigurada en Pelai i Covadonga. Com si el regne de Castella, el de Leon, el de Portugal, el d'Aragó, Navarra o, fins i tot, l'Al-Àndalus no hagueren existit. I què dir d'aquell que considera Espanya com un cos, del qual Catalunya seria un braç (un tal Bono, potser?); la independència, doncs, d'aquesta equivaldria tallar o arrancar-li el braç a la pobra Espanya. També hi ha qui pronostica, desprès de la independència, el desastre econòmic, la segregació de la UE i no sé quantes desgràcies més. Com si no sabérem i no haguérem experimentat en carn pròpia la saviesa ignorant o fàtua neciesa (o potser la vessant gata maula) dels economistes experts que no van saber (o voler) avisar-nos a temps de la crisi i ens van deixar nets (o bruts, segons es mire).
Pel que fa a la imatge amb la qual hom podria representar la unió Espanya-Catalunya, gose suggerir provisionalment, en lloc del cos i del braç, la d'aquell matrimoni imposat pels pares a l'estil antic, en el qual cadascú té una història, uns costums i un projecte de vida diferents, de tal manera que, passat un temps, no poden acoblar-se l'un a l'altre. Cosa que s'agreuja pel tradicional masclisme autoritari del cònjuge més poderós. Conseqüentment no tenen altre remei que divorciar-se. És la millor forma de viure feliços i en pau, cadascú en sa casa i déu en la de tots. Hi ha cònjuges, però, que no toleren la llibertat de l'altre i reaccionen com aquell que deia: "la maté porque era mia".
Aquest símil no s'esgota en la seua referència al conflicte Espanya-Catalunya: atresora una riquesa impensada d'exemplificacions. Només cal insistir en allò del cònjuge maltractador. Espanya no sols maltracta i ha maltractat Catalunya des que la va conquerir, sinó que maltracta tot el que cau dins de la seua influència. Maltracta las Comunidades autónomas (unes més, altres menys) i maltracta el ciutadà espanyol (se'n troben alguns masoques) des que el va conquerir, com es conquisten els territoris i els seus habitants en les invasions i les conquestes colonials. Els espanyols estan sotmesos a Espanya des que Franco digué: "En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo... La guerra ha terminado". Des d'aleshores el poble espanyol és captiu de l'Espanya victoriosa, que es comporta com un cònjuge maltractador. Un cònjuge maltractador aliat ara amb l'Europa de Merkel i la Troika, la banca (siga espanyola, europea o internacional), els mercats i Obama. El masclisme és ara una disfressa, una de les disfresses que adopta el mal neoliberal del nostre temps.
Aquest símil no s'esgota en la seua referència al conflicte Espanya-Catalunya: atresora una riquesa impensada d'exemplificacions. Només cal insistir en allò del cònjuge maltractador. Espanya no sols maltracta i ha maltractat Catalunya des que la va conquerir, sinó que maltracta tot el que cau dins de la seua influència. Maltracta las Comunidades autónomas (unes més, altres menys) i maltracta el ciutadà espanyol (se'n troben alguns masoques) des que el va conquerir, com es conquisten els territoris i els seus habitants en les invasions i les conquestes colonials. Els espanyols estan sotmesos a Espanya des que Franco digué: "En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo... La guerra ha terminado". Des d'aleshores el poble espanyol és captiu de l'Espanya victoriosa, que es comporta com un cònjuge maltractador. Un cònjuge maltractador aliat ara amb l'Europa de Merkel i la Troika, la banca (siga espanyola, europea o internacional), els mercats i Obama. El masclisme és ara una disfressa, una de les disfresses que adopta el mal neoliberal del nostre temps.
Tornant al cas català, m'atrevisc a dir, si m'ho permeteu, que Catalunya serà catalana o no serà. Amb açò vull dir, reproduint analògicament un pronòstic nacionalista del País Valencià, emès al principi de la immodèlica Transició: el País Valencià serà d'esquerres o no serà.
Efectivament, no ha sigut d'esquerres i, per tant, País tampoc: s'ha quedat en Comunidad amb un himne que comença: Para ofrendar nuevas glorias a España. Una Comunidad en la qual la corrupció és tan pregona que abraça gran part del poble elector. Tant és així que vota i re-vota entusiasmat la corrupció en el govern. És una corrupció coneguda arreu del món. No sols arriba a l'estratosfera, sinó que fins i tot clama al cel. Un amic aviador m'ha confessat que, quan sobrevola el femer valencià, li aplega una pesta tan forta que l'ofega. Algunes vegades ha hagut d'elevar-se per damunt de l'estratosfera perquè la pestilència el marejava.
Efectivament, no ha sigut d'esquerres i, per tant, País tampoc: s'ha quedat en Comunidad amb un himne que comença: Para ofrendar nuevas glorias a España. Una Comunidad en la qual la corrupció és tan pregona que abraça gran part del poble elector. Tant és així que vota i re-vota entusiasmat la corrupció en el govern. És una corrupció coneguda arreu del món. No sols arriba a l'estratosfera, sinó que fins i tot clama al cel. Un amic aviador m'ha confessat que, quan sobrevola el femer valencià, li aplega una pesta tan forta que l'ofega. Algunes vegades ha hagut d'elevar-se per damunt de l'estratosfera perquè la pestilència el marejava.
Si a Albert Pla li fa fàstic ser espanyol, ¿a qui, més o manco, no li fan fàstic, també, els efluvis mefítics de la Comunidad valenciana (i, si em pressioneu molt, àdhuc els del món sencer)?
Catalunya-Espanya, València, el PP, Rajoy, la Cospedal i Bárcenas, la Troika europea, Merkel, l'espia americà, els mercats, els bancs, el dogma neoliberal, ... Déu meu quin panorama!
Hi ara, damunt, el Halloween!
Catalunya-Espanya, València, el PP, Rajoy, la Cospedal i Bárcenas, la Troika europea, Merkel, l'espia americà, els mercats, els bancs, el dogma neoliberal, ... Déu meu quin panorama!
Hi ara, damunt, el Halloween!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada