divendres, 18 de gener del 2013

Són les lleis econòmiques naturals com la gravetat?

                                                                            Entrada anterior: "La transmutació dels valors"



Llei natural


Hi ha, aparentment, unes lleis impersonals, que, arrelades en la natura humana, regirien el comportament dels humans, si més no en qüestions econòmiques i polítiques ("La austeridad y los recortes son inevitables, si queremos salir de la crisis. No hay más remedio. Hemos vivido por encima de nuestras posibilidades. Hacemos lo que hay que hacer. Haremos lo que dios manda"). Sembla, però, que les que ara regeixen les nostres vides tenen l'origen en una data concreta de la història occidental. Sembla també que podem oposar-nos-hi. De fet, la humanitat s'hi ha oposat durant temps i temps, mal que de manera tímida, sense gaire succés. Però hom ens vol fer creure que aquesta oposició és quasi contra natura. 


"Estime la llei natural. A qui no li agrada?
Vull noms! Dic que vull noms!
"


De la mateixa manera que si tires una pedra a l'aire, la pedra cau quan es perd l'impuls inicial; de la mateixa manera que, si beus massa vi, donaràs positiu en la prova d'alcoholèmia; d'una manera semblant, si omplis el cor dels humans amb la idea-sentiment que el progrés econòmic privat és el valor absolut i dones llibertat absoluta a les operacions econòmiques internacionals, els diners aniran a parar on rendisquen més, no on siguen més útils i necessaris a la humanitat. Per exemple, hom començarà a deslocalitzar fàbriques per a traslladar-les a països subdesenvolupats on es podrà tindre obrers amb salaris de fam. Als amos de negocis importants amb clients narcos els interessarà que hi haja abundància de ciutadans enganxats, policies, jutges i polítics fàcilment corruptibles. Es crearan diners falsos en els intercanvis financers (hedge funds, subprimes, primes de risc, etc.). Es generalitzarà la tolerància a la corrupció. A certs polítics (per exemple, Rato, o Zaplana, o Felipe Gonzàlez, o Elena Salgado, o Esperanza Aguirre, o, o...) els interessarà afavorir determinades empreses per a que, desprès del mandat polític, aquestes els agraïsquen els favors amb càrrecs suculentament retribuïts (o viceversa). Ixen d'un càrrec bicoca per a entrar en un altre, tots ben remunerats (portes giratòries, diríem: entren quan surten i surten quan entren).



Llavors, els banquers, empresaris i bastants polítics es faran els amos del món, constituiran una classe superior, superior a l'antiga aristocràcia, més poderosa i més rica. Aquesta classe insaciable ens condemnarà a la pobresa, controlarà els mitjans de comunicació, la policia, l'exèrcit, les fàbriques d'armes i totes les altres fàbriques, tot allò que produïsca diners, àdhuc les crisis, les quals seran una font admirable per satisfer la seua avarícia (que ja no serà un vici, sinó una virtut). Aquest és el màxim abast de la llei natural: si poses unes determinades causes obtens uns determinats resultats. 

Ens fan creure que són lleis naturals, perquè són necessàries per a explotar, dominar i, si s'escau, torturar a la gent (si vols l'efecte has de posar la causa). El Roto ho ha exemplificat en un dels seus acudits on ens fa veure que les ruïnes d'una part de cert edifici aguanten i sostenen intacta, segura i fortificada, l'altra part. Podem vore-ho, també, en el conreu dels tarongers i altres vegetals, que creixen ufanosos gràcies al fem que els alimenta (o, si voleu, en les paneroles o en els escarabats piloters, que també viuen del fem). Igualment les classes populars alimentem la riquesa de les poderoses amb la pròpia misèria. Però no és precís que el món continue així (la causa només és necessària, si vols l'efecte ). 




La transmutació (?) de valors que començà amb Adam Smith ens està transportant als valors sociopolítics de l'edat antiga i l'edat mitjana, quan, per exemple, un emperador romà cremava barris de Roma per fruir de l'espectacle o quan un noble senyor era jutge, amo i policia del serf, la missió del qual era alimentar i sostenir el tren de vida del senyor. La veritable transmutació de valors, per contra, és clar que no ens l'ha donat el liberalisme ni el neoliberalisme ni Nietzsche. S'assemblen massa als de les edats antiga i mitjana. L'assolirem quan acabem amb l'opulenta aristocràcia econòmica i política, que cavalca lliurement pel món tot deixant un desert darrere d'ell, com Àtila, fent-nos creure que és la llei natural. 

Ja és hora que el món canvie i es produïsca la definitiva i autèntica transmutació de valors. Siguem emprenedors de debò, i transformem, per fi, el món, adaptant-lo a les necessitats de tots. Els veritables emprenedors són els que canvien el món transmutant els valors de sempre. Ja és hora que transformem la política i siguem representats pels que hem elegit, que puguem elegir els que volem elegir (lliures de tota manipulació mediàtica), que la nostra voluntat siga el fonament de les lleis i que el sistema polític resulte de la nostra lliure decisió.  Ja és hora que lluitem per nosaltres mateixos com éssers humans.

El poder ha d'existir per a servir al poble, no per a que el poble el servisca a ell. Hem de transmutar els valors econòmics que estan arrossegant-nos pel fem. En lloc d'alimentar el drac que es menja les donzelles de la nostra economia i dels nostres drets, hem de ser el Sant Jordi col·lectiu que mate aquest monstre devorador. És necessari que ens alcem coratjosament i canviem el món de dalt a baix. El món ha de ser humà. És l'ésser humà de les classes populars qui, amb els valors transmutats, ha d'esdevenir la mesura de totes les coses, en lloc de la casualitat o la bestiesa dels amos actuals, més bèsties que intel·ligents.