Passejant entre tarongers, contemple com les taronges s'esforcen per madurar. El color va insinuant-se entre la verdor de les fulles. Bufa un vent mestral no massa fort. El color groguenc de les taronges es veu i no es veu, apareix i s'amaga, perquè les fulles, mogudes per les ràfegues, s'amaguen i es mostren. Les guarnides branques es mouen en totes direccions, van i tornen obedients al mandat del vent; amb paciència suporten els seus impulsos capritxosos; cap ací i cap allà, avant i arrere. De tant en tant descansen, però tot seguit reprenen la dansa, pacients, submises, obedients. No criden, no protesten; només se sent el soroll del colpejar les branques i les fulles unes contra les altres, obligades per la violència atmosfèrica. El vent ordena, reprimeix i empenta. Sols ell colpeja i maltracta branques, fulles i fruits. És com les envestides policials en les manifestacions. Els arbres, castigats, sofreixen en silenci, ploren i a vegades gemeguen. No xisclen ni criden. Qui xiscla és el vent, com si fos ell la víctima. Sembla el govern quan es lamenta amb crits en sentir-se atacat per les víctimes que ell ataca, les quals només gemeguen.
El meu esperit s'entristeix i s'asserena en allò que podríem dir una serena tristor, contemplant la resistència pacífica i flexible dels arbres als embats furiosos del vent. Mai han protestat, mai s'han revoltat. Si els talles les branques, callen i desprès responen amb més fruits. Són com els gossos quan llepen la ma de l'amo que abans els ha castigat. Aguanten silenciosos les tortures de la poda, aguanten la sequera amb les fulles enrotllades o seques, aguanten les inundacions diluvials que els ofeguen com nàufrags en la mar, aguanten les gelades, algunes de les quals els deixen mig morts. Si els dones aliment en forma d'adobs, se'ls mengen, si no els en dones, no protesten ni els demanen com els gossos o els gats. Si els dones aliments tòxics, empal·lideixen i, a la llarga, moren. Obedients, sempre mengen el que els dones i no es queixen. No fan com els animals, domèstics o no, que rebutgen el que no els agrada i roben, si poden, el que els apetix i no els donen. Malgrat tot, quan toca, lliuren els fruits que hom n'espera. Pareixen valencians.
Viuen, com els esclaus, per a satisfer l'amo. Si l'amo no n'està content, els castiga. L'amo necessita guanys. Quan no els obté, canvia de producte, ja siga vegetal, animal o mineral. En última instància, ven o abandona. Així actua el govern. Ara està abandonant els ciutadans i venent als seus amics tot el que aquells havien assolit.
Pel que fa a l'Estat, els economistes saben que el 85% dels ingressos de l'IRPF provenen de les rendes del treball, degut a que el sistema ha regalat a la renda del capital una paorosa baixada d'impostos. Gran part, doncs, del tresor públic és dels treballadors. Per això resulta estrany que aquest sistema es dedique, com veiem cada dia, a assecar la font proletària d'on s'alimenta. Se m'acudeix que ho podria explicar alguna o totes de les tres raons següents: 1) Llur responsables són ignorants i no saben el que fan, 2) pensen trobar una altra font d'ingressos i 3) en el futur l'Estat no necessitarà diners, perquè no tindrà res: tot serà de les empreses privades, que posseiran públicament el poder que ara exerceixen a l'ombra. Aleshores, els treballadors que tinguen diners, els pocs o molts que treballen, pagaran els serveis. Els que no treballen, o aquells que no disposen dels euros necessaris, moriran a poc a poc com els tarongers abandonats. És la moral que ens imposen les privatitzacions.
Quan Rajoy o qualsevol altre depredador ens diuen que l'única solució de la crisi són les retallades o poda de les nostres branques per tal de tenir contents els mercats i la senyora Merkel, està persuadint-nos que acceptem la nostra condició de tarongers sacsejats pels vents turmentosos, podats i alimentats amb adobs, insecticides i herbicides tòxics (de Monsanto, una de les empreses més nocives per a la vida en el planeta). Espera que ho acceptem pacientment com bons vegetals. Quan el ministre Wert vol acabar amb la intel·ligència de la joventut, està demostrant que la ignorància constitueix una condició vegetal, òptima per a la dictadura. Quan ell i tot el govern de depredadors volen centralitzar Espanya retallant o anul·lant les autonomies, sembla que volen canviar de conreu. Volen uns nous vegetals que vegeten més encara.
Per a ells l'Espanya plural és un trencaclosques: llengües diferents, maneres diferents de governar, distintes formes de corrupció... Necessiten un monocultiu en tota la península. LA CORRUPCIÓ ha de ser "UNA, GRANDE I LIBRE", a les ordres de la banca de finances internacional, perquè la dictadura econòmica esdevinga la "veritable democràcia" que maquinen. La corrupció no està en el sistema: la corrupció ÉS el sistema. La dictadura econòmica i "democràtica" es desenvolupa millor lliscant o patinant àgilment sobre la humanitat vegetal. Un model podria ser la "Comunidad valenciana", per on des de fa més de setze anys senyoreja amb dolçor la dictadura econòmica, depredadora, "democràtica" i corrupta, mal que els peti (pensen) a certs partits, aquells que es neguen a ser vegetals.
Així, doncs, el futur programat per la dictadura neoliberal és doble. D'una banda, una societat selecta rica, neoliberal i líquida. De l'altra, una societat pobra, de cervell buit, vegetal, pacífica, obedient i submisa, que nodreix a la primera en tot allò que aquesta ha de menester. Rajoy i Wert volen ser-ne els pioners. Encara no ens hem adonat que vivim en la modernitat líquida, ja estem entrant en la modernitat vegetal. I si no posem remei, la mineral la tenim aquí tocant, només gires un altre cop a la dreta.
Viuen, com els esclaus, per a satisfer l'amo. Si l'amo no n'està content, els castiga. L'amo necessita guanys. Quan no els obté, canvia de producte, ja siga vegetal, animal o mineral. En última instància, ven o abandona. Així actua el govern. Ara està abandonant els ciutadans i venent als seus amics tot el que aquells havien assolit.
Pel que fa a l'Estat, els economistes saben que el 85% dels ingressos de l'IRPF provenen de les rendes del treball, degut a que el sistema ha regalat a la renda del capital una paorosa baixada d'impostos. Gran part, doncs, del tresor públic és dels treballadors. Per això resulta estrany que aquest sistema es dedique, com veiem cada dia, a assecar la font proletària d'on s'alimenta. Se m'acudeix que ho podria explicar alguna o totes de les tres raons següents: 1) Llur responsables són ignorants i no saben el que fan, 2) pensen trobar una altra font d'ingressos i 3) en el futur l'Estat no necessitarà diners, perquè no tindrà res: tot serà de les empreses privades, que posseiran públicament el poder que ara exerceixen a l'ombra. Aleshores, els treballadors que tinguen diners, els pocs o molts que treballen, pagaran els serveis. Els que no treballen, o aquells que no disposen dels euros necessaris, moriran a poc a poc com els tarongers abandonats. És la moral que ens imposen les privatitzacions.
Quan Rajoy o qualsevol altre depredador ens diuen que l'única solució de la crisi són les retallades o poda de les nostres branques per tal de tenir contents els mercats i la senyora Merkel, està persuadint-nos que acceptem la nostra condició de tarongers sacsejats pels vents turmentosos, podats i alimentats amb adobs, insecticides i herbicides tòxics (de Monsanto, una de les empreses més nocives per a la vida en el planeta). Espera que ho acceptem pacientment com bons vegetals. Quan el ministre Wert vol acabar amb la intel·ligència de la joventut, està demostrant que la ignorància constitueix una condició vegetal, òptima per a la dictadura. Quan ell i tot el govern de depredadors volen centralitzar Espanya retallant o anul·lant les autonomies, sembla que volen canviar de conreu. Volen uns nous vegetals que vegeten més encara.
Per a ells l'Espanya plural és un trencaclosques: llengües diferents, maneres diferents de governar, distintes formes de corrupció... Necessiten un monocultiu en tota la península. LA CORRUPCIÓ ha de ser "UNA, GRANDE I LIBRE", a les ordres de la banca de finances internacional, perquè la dictadura econòmica esdevinga la "veritable democràcia" que maquinen. La corrupció no està en el sistema: la corrupció ÉS el sistema. La dictadura econòmica i "democràtica" es desenvolupa millor lliscant o patinant àgilment sobre la humanitat vegetal. Un model podria ser la "Comunidad valenciana", per on des de fa més de setze anys senyoreja amb dolçor la dictadura econòmica, depredadora, "democràtica" i corrupta, mal que els peti (pensen) a certs partits, aquells que es neguen a ser vegetals.
Així, doncs, el futur programat per la dictadura neoliberal és doble. D'una banda, una societat selecta rica, neoliberal i líquida. De l'altra, una societat pobra, de cervell buit, vegetal, pacífica, obedient i submisa, que nodreix a la primera en tot allò que aquesta ha de menester. Rajoy i Wert volen ser-ne els pioners. Encara no ens hem adonat que vivim en la modernitat líquida, ja estem entrant en la modernitat vegetal. I si no posem remei, la mineral la tenim aquí tocant, només gires un altre cop a la dreta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada