dilluns, 26 de novembre del 2012

Sobre Catalunya i Espanya

                                                                                                      Entrada anterior: El dia de Tots Sants






Persones que pareixen intel·ligents i amb senderi abundant, blasmen els catalans per la dèria d'independentisme, amb l'excusa que ara la independència plena es impossible en aquest món globalitzat, i més  encara atès que volen formar part de la UE. No comprenc quina altra dèria porta aquestes persones, aparentment tan crítiques, a ignorar que alguna independència tenen Espanya, França, Alemanya, etc., encara que no siga plena, i que els catalans vulguen una independència pareguda, si és que la volen (ho presumim, però no ho sabem. Faria falta el referendum prohibit).

Persones semblants a aquestes retrauen, també, que la independència trencaria la unitat real i natural d'Espanya. Aquestes persones confonen la idea amb la realitat, com platònics intemporals. La realitat sensible espanyola participaria imperfectament de la idea eterna d'Espanya, la veritable realitat, que estaria en el món de les idees o en la ment divina. Aleshores separar-se de quelcom que li és essencial, la destruiria, a ella i també a Espanya. Per això pensen que cal evitar com siga tal bogeria. Creuen que la idea configura la realitat. Per tant, canviar la realitat seria trencar la idea. Però, com es pot trencar la idea, pense jo, si la idea és immaterial? Si es trencara Espanya hi hauria una idea d'Espanya trencada. Si s'independitzara Catalunya, hi hauria una idea de Catalunya independent. Hi haurà, doncs, una idea eterna d'Espanya sencera i una idea eterna d'Espanya trencada? Hi haurà una idea eterna de Catalunya independent i una de Catalunya sotmesa? 

Algunes d'aquestes persones, més modernes, s'arrengleren al costat d'Aristòtil. Segons aquest pensador (mestre d'Alexandre el Magne, conqueridor de nacions, l'essència de les quals no sabem quina era), les coses materials, vives o no, tenen una forma intel·ligible inserida en llur matèria, que és la seua essència, la qual determina, no solament allò que són, sinó també allò que poden fer i deuen fer, segons els casos, per tal d'aplegar a la perfecció, que és la plena realització de la forma, la forma final, anomenada per Aristòtil entelèquia. Així, doncs, qui copsa l'essència copsa la realitat i allò que ha de fer per tal aplegar a la perfecció. En aquest sentit aristotèlic l'essència d'Espanya hauria determinat la Constitució del 78, la qual establiria les normes per a assolir l'entelèquia d'Espanya.

Aquestes maneres de pensar i altres semblants pareix que estan darrere de conegudes expressions com: se rompe EspañaCatalunya forma parte natural de Españala unidad de España, patriotismo constitucional, i altres de caire semblant. Se suposa que han copsat allò que és Espanya d'una vegada per a sempre i que aquesta essència queda reflectida en la Constitució de 1978. Són els autors que la varen elaborar, el poble que la va aprovar i l'exèrcit, juntament amb la policia (que planejaven com bombarders a l'ombra, mostrant els ullals amenaçadors), els que intuïren l'essència d'Espanya que perdura en la Constitució. I perduren tal qual eren aleshores, immòbils com en una fotoPerquè si han canviat, tant els autors com els votants, com l'exèrcit i la policia, per què cony perdura immòbil la Constitució? A més a més, tots els ciutadans que han vingut més tard, per què han de reconèixer la Constitució com seua? Com es pot decidir en 1978 el que ha de passar i ha de voler el poble en 2012? Sols és possible això, si la Constitució és eterna com l'essència. Un cop intuïda la idea essencial d'Espanya, saps aristotèlicament parlant, quines són les operacions i activitats que ha de realitzar i quines li han d'estar prohibides, per poder acomplir la seua perfecció. Això és el que ha fet la Carta Magna. Per exemple, Catalunya té prohibit copsar l'opinió dels catalans mitjançant un referèndum, perquè podrien manifestar el desig d'independitzar-se, cosa que atemptaria contra l'essència d'Espanya.

En el fons pensen que la veritat consisteix en l'adequació, no del pensament o idea a la realitat, sinó en l'adequació de la realitat a la idea. Espanya, o la realitat sociopolítica que és designada amb aquest nom, ha d'adequar-se a la constitució, no la constitució a la realitat sociopolítica. Si la realitat no s'acomoda a la idea, pitjor per a la realitat, com deien alguns idealistes. És el que ha passat durant segles; concretament, en l'etapa més aberrant: la dictadura de Franco. Si la realitat no s'adequa a la idea francocatòlicofeixista, pitjor per a la realitat: se la assassina, se la executa, se la persegueix, se la empresona. Aquest és el resum del devenir epistèmic d'aquesta etapa. Què farien si la realitat catalana no s'adequara a la idea d'Espanya?

Les coses ordinàriament no són tan simples; són, però, més perverses. Car ordinàriament se sap que la realitat no s'adequa a la idea, siga la platònica, l'aristotèlica o la del personal que ens envolta; però els interessos llancen els poders dominants a configurar la realitat segons aquesta idea, mitjançant normatives i prohibicions. Tenim un exemple mític en l'antiga Grècia amb la història del llit de l'hostal de Procust, a les dimensions del qual s'havien d'adequar els hostes. Als més curts s'els allargaven les cames estirant-los amb una màquina. Si eren massa llargs, s'els tallava la part dels peus o de les cames que sobresortia del llit. Es el model que han seguit tots els imperis colonitzadors i és el que ha seguit Espanya amb Catalunya.

Jo no sé si les essències són eternes, però sembla evident que allò més pervers de l'ésser humà és una constant que no caduca mai: és antiga, moderna i contemporània. El passat, si és pervers, està sempre present.



No us estranye massa allò de l'Espanya eterna, perquè D. José Corts Grau, Rector de la Universitat de València allà pels anys cinquanta del segle passat, publicà aquest llibre en 1946.