dissabte, 27 d’octubre del 2012

Quiquet, un xiquet prou apanyadet

                                                                                         Entrada anterior: La vaga d'extrema esquerra





Quan, entre la pubertat i la preadolescència, l'intel·lecte acabat de nàixer de Quiquet començà a obrir els ulls i adonar-se dels comportaments, de les manies, dels hàbits i de les normes de les persones que l'envoltaven, començà també a discrepar-hi. Aleshores es despertà en ell l'esperit crític. Aplegà a pensar que el món anava mal i que l'estava esperant a ell, justament a ell, per renovar-se de cap a peus.

D'antuvi, ell i uns amiguets van decidir fer-se atletes. S'agenciaren llibres i començaren a fer excursions per les muntanyes, descobriren coves, nadaren al riu en hivern, i rebutjaren l'alimentació carnívora; progressivament esdevengueren naturistes vegetarians. Menystenien els nois de la seua edat i les persones grans que fumaven, que anaven al bar, que prenien cafè i que bevien algun tipus d'alcohol. Entusiasmat, Quiquet creia que estaven inaugurant el futur.

Un dia Quiquet i la colla d'amiguets van ser cabdellats per participar en uns exercicis espirituals d'estil ignacià. Ell va cedir-hi pensant sobre tot en la bossa de cacauets torrats que sa tia li havia promès. D'aquí sortiren fets uns nous cristians. Uns nous cristians que anaven a transformar la religiositat rutinària i convencional que observaven a l'entorn.

Passava el temps i li tocà estudiar batxillerat. Aleshores caigué en les seues mans un llibre que recopilava els discursos de José Antonio Primo de Rivera. Aquestes lectures ("Por el imperio hacia Dios", "Español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo", "España es una unidad de de destino en lo universal", "Mitat monjes, mitat soldados", etc.) feren ressorgir en ell, amb noves forces, l'esperit innovador i transformador d'un món que fins ara, malgrat els seus esforços, havia restat tal qual. 

En aplegar a la universitat descobrí el socialisme i, tot seguit, el nacionalisme valencià-català. Ara sí que anava a transformar el món i posar les coses al seu lloc. Actuà en moviments clandestins que li provocaren força ensurts, dels quals se'n va sortir amb algunes ferides morals de relativa importància. I així va continuar fins que acabà la carrera universitària.

Més avant, quan ja treballava en la professió, s'esforçava amb tenacitat a transformar el món per tal d'implantar en el país la democràcia i fomentar els Països Catalans.

Malgrat tots els seus esforços, contemplà decepcionat com el dictador moria al llit i com a punt va estar, fins i tot, d'assolir la immortalitat. 

Per fi, un cop mort el dictador, se li presentava l'ocasió de col·laborar en la tasca d'instituir la democràcia i la normalització dels Països Catalans. I així va ser pel que fa a la democràcia. Els polítics del règim, recolzats pels Estats mantenidors de la dictadura (EUA i les democràcies europees), instauraren la democràcia imperfecta que ara tenim. S'adonà, però, que realment no havien fet falta ni ell ni els seus. Més encara, s'adonà que la seua col·laboració havia contribuït a fer passar gat per llebre, havia estat útil per a mistificar-ho tot.

Des d'aleshores ha anat progressivament adonant-se que la mistificació és un component essencial del món. Que la mistificació és un instrument útil emprat sempre pel poder a fi d'obtenir còmodament els seus objectius. També ha descobert estupefacte que el poble es mou a gust dins de la mistificació, que el poble preferix el gris front al blanc-blanc o el negre-negre, que s'inclina més a gust per l'aparença que per la realitat. Ha descobert que al poble no li agrada l'ètica pura si no és amanida dissimuladament amb la sal de la corrupció. Ho havia albirat de xicotet, però no sabia quant arrelat estava en la naturalesa humana.

Un cop constatada aquesta evidència, decidí posar-se al marge com un exiliat interior o un immigrant sense papers i tractar de mirar el món des de fora. 

De llavors ençà Quiquet menysprea la política i pensa que el món marxa per sí mateix. Canvia, es clar. Però pensa que els canvis no afecten l'estructura, que l'estructura del món social roman impertorbable, passe el que passe. Malgrat els conflictes, els canvis, les transformacions que s'hi operen, l'estructura roman immòbil. Passe el que passe, sempre hi ha un dalt i un baix, el dalt recolzat i alimentat pel baix. A la transformació més gran que s'ha pogut aplegar és a girar la truita, però l'estructura d'un dalt i un baix ha restat intacta en la realitat i també en la ment d'algunes persones (recordem frases i consignes revolucionàries d'un passat bèl·lic: "Quan gire la truita...", "¡Arriba los de la cuchara y abajo los del tenedor!"). Sempre hi ha i sempre i haurà uns que xuclen i uns altres xuclats. És el nou pensament de Quiquet.



Jo haguera volgut dir-li a Quiquet, d'haver pogut parlar amb ell, que, encara que la citada estructura romanguera intacta, sempre podríem aproximar els de baix als de dalt, sempre podríem minorar la distancia entre el dalt i el baix, el sobre i el sota. Pel que fa als xucladors, sempre podríem aconseguir que xuclaren menys o que els xuclats, al seu torn, xuclaren bastant dels xucladors (o, fins i tot, com ells). Sempre podríem convertir la truita en una simbiosi mutualista en la qual els de dalt visqueren dels de baix i viceversa: els de baix, dels de dalt; que ambdós nivells es complementaren mútuament. 

Ara, però, he d'admetre que, contra les expectatives de tanta gent, la cosa no ha rutllat. Pensàvem que la simbiosi mutualista era la democràcia. I no ha estat així. En l'actualitat estem veient que la tal simbiosi no és més que una parasitosi, que els de dalt  són paràsits dels de baix, que els de dalt 
cada dia estan més amunt i els de baix més avall; els de dalt, paràsits més grossos i els de baix més prims; els de dalt, més pocs i més xucladors i els de baix, més nombrosos i més xuclats; els de dalt elevats al cel beneïts pel clergat i els de baix enfonsats a l'infern. Amb la circumstància agreujant que el procés continua a velocitat vertiginosa. Cada dia estem veient amb més claredat que la democràcia no serveix o no és democràcia, que els polítics elegits per defensar els nostres interessos no ens representen. Possiblement no hem sabut elegir-los. 


Estarà en nosaltres el problema? Tendria raó el Quiquet de l'última etapa? Resistirem o ens sotmetrem?





1 comentari:

Pura Peiró Bertomeu ha dit...

Quan estava a punt de jubilar-me, em vaig comprar un llibre d'un filòsof austriac que desconeixia però que parlava del procès d'envellir.
El títol de llibre em serveix hui d'inspiració per a contestar la pregunta dilema del final de "Quiquet...": ens revoltarem i ens resignarem, no tots per igual ni amb la mateixa intensitat. Salut!